COLORS

Parlave’m dels colors. Demanava als meus alumnes de P-4 el color dels ratjos de sol a una tarda d’estiu, de les fulles dels arbres a la primavera y a la tardor, de l’aigua del riu...

- Negre, em digué el Vicenç, l’aigua del riu es negra.

Al cuadre de control dels motors s’encengué, en ple vol, una llum d’alarma...

- No, vaig dir jo amb la força d’un resort intern deslliurat, l’aigua del riu és transparent amb lleugera coloració blava o verda...

- No, és negre!! ara eren el Sergi, l’Andrea, el Kevin, la Remedios y la Naiara que m’ho corroboraven a l’unison y amb seguretat.

Vaig mirar per la finestreta. D’un dels alerons surtia una fumarada negre que feia preveura el pitjor...

Vaig seure amb el cop y s’obri en mi un espai de dubte. Els nens y les nenes saben moltes coses y jo tinc el costum d’escoltar-me’ls. Si em deien amb tanta seguretat que l’aigua del riu era negre, es que no coincidiem en la percepció de la realitat. A la meva ment y en segons vaig dibuixar el paissatge: Jo pensava en les aigües rialleres y cantaires d’un riu net, de qualsevol riu en néixer y, en general, als seus indrets naturals. Jo pensava en els rius del Pirineu. Aquestes marevelles plenes de sabiduria y bellessa que necesito, de tant en tant, anar a visitar per no oblidar d’on vinc y qui sóc.

Per a ells y per a elles, la seva realitat inmediata y propera és el riu Sec.

- Si, vaig haver de reconeixer amb tristor, són negres. Les aigües del nostre riu són negres.

- Però no sempre han estat negres. No quan neix. Ni tampoc la majoria dels rius tenen les aigües negres. Es que encara no sabem combinar la industria amb el respecte a la natura.

Y llavors els hi explico que, quan jo vaig arribar a Catalunya amb la meva família y era una nena una mica més gran que ells, les aigües dels rius eren això, aigües. I que el meu germà y jo que estavem acostumats a banyar-nos al riu del petit poble que ens va veure néixer, ho haviem fet també als rius de Cerdanyola. Que ara el que passa és que és una cloaca y per això te el color que te. Que a d’altres indrets com per exemple a San Cugat o a Barcelona aquesta mena de cloaques estan sota el terra.... que a Cerdanyola fa molts anys, ens manifestaven demanant el mateix, amagar aquesta vergonya, ja que no som capaços de recuperar-la. Y que el temps ha passat y ni l’hem amagada ni l’hem recuperada.

Y als adults, que tenim tantes coses a fer, se’n a endurit l’ànima y tan a Ciutat Badia, com a Sabadell o Cerdanyola som capaços de veure dia a dia el trist espectacle sense que res se’ns mogi dins, o com jo, que deixò de mirar allò que no m’agrada per minvar el patiment.

Y els hi dic també que el futur no te perqué continuar igual, que tenim la capacitat de fer canvis, d’esmenar allò que no fem massa bé... que les nostres autoritats prenen mides y que les industries que contaminen ho estan intentant de fer.